L'Enric Audenis comparteix la seva llarga trajectòria com a maquetista amateur, una afició que va començar fa aproximadament tres dècades. L'art del maquetisme en fusta L'Enric Caudenis comparteix a Roda de Berà Ràdio la seva llarga trajectòria com a maquetista amateur, una afició que va començar fa aproximadament tres dècades. Tot i que actualment té 90 anys, recorda amb detall el procés creatiu i la satisfacció personal que li ha aportat aquesta tasca artesanal. Inicis i aprenentatge El punt de partida: Tot va començar als 60 anys, quan la seva dona li va regalar una petita maqueta d'un tramvia. Aquesta primera experiència el va captivar fins al punt d'instal·lar-li il·luminació interior. Autodidactisme: L'Enric defensa que aquesta disciplina no s'aprèn en acadèmies; requereix, sobretot, ganes i paciència. "Això no t'ensenya ningú. És cosa d'un i el mateix." Temàtiques i materials La passió pels vaixells: Tot i haver fet diversos tipus de construccions, la seva gran passió són els vaixells de vela. Entre les seves obres destaquen el Juan Sebastián Elcano, la caravel·la Santa Maria i el San Francisco. La tècnica: Utilitzava kits de muntatge amb fustes especials que fossin prou flexibles per ser doblegades sense trencar-se. Les eines eren senzilles però precises: alicates de girar fusta, pegament i paper de vidre. El procés creatiu i el llegat L'obra mestra: Considera que el vaixell del Mississippi és la seva millor obra i la que més esforç li va requerir; actualment la conserva el seu fill al menjador. Un regal familiar: Al llarg de la seva vida ha creat unes 15 maquetes. Mai n'ha venut cap, ja que la seva motivació principal era la satisfacció d'acabar-les i poder-les regalar als seus fills. Gestió de la frustració: L'autor reconeix que és una feina delicada que pot generar nervis si les peces no encaixen, moment en què és millor fer una pausa per no malmetre el material.
La Maria Jesús Serrano explica el seu viatge vital des d'Alcubillas (Ciudad Real) fins a Sabadell durant els anys de l'emigració. En aquesta conversa a Roda de Berà Ràdio, la Maria Jesús Serrano explica el seu viatge vital des d'Alcubillas (Ciudad Real) fins a Sabadell durant els anys de l'emigració. El seu relat és un testimoni cru i inspirador sobre la capacitat d'adaptació i el valor de l'esforç. Els orígens i la marxa del camp Maria Jesús descriu una vida de privacions al seu poble natal, on treballava en condicions molt dures al camp o servint en cases a canvi de salaris irrisoris. La decisió de marxar va ser impulsada per la recerca d'una indústria que oferís millors oportunitats: Treball físic extrem: Recollien llegums a mà i netejaven de genolls. Venda de la màquina de cosir: Per finançar el viatge, la seva mare va haver de vendre l'objecte més valuós que tenien, un moment de gran tristesa familiar. Determinació: Tot i no conèixer l'ofici, la protagonista estava convençuda que podrien aprendre com els altres. L'adaptació al sector tèxtil a Sabadell Un cop a Catalunya, després d'un breu període servint en una casa on era molt apreciada per la seva habilitat en la costura, va entrar a treballar en una fàbrica. El procés d'aprenentatge en el sector del tèxtil no va ser fàcil: Por a la maquinària: Inicialment li feien por les màquines que subien i baixaven, perilloses pels dits. Esforç sobrenatural: Va arribar a treballar fins a 18 hores diàries per poder millorar la situació econòmica de la seva mare. Curiositat constant: Es fixava en el funcionament del taller i preguntava a les companyes per dominar la tècnica de les màquines. Una nova vida i arrelament Finalment, va aconseguir portar el seu xicot cap a Catalunya. El relat culmina amb una reflexió sobre la prosperitat trobada: d'una situació de misèria van passar a poder comprar-se un terreny i viure dignament tota la família reunida. "De Catalunya no ens anem, a Catalunya ens quedarem perquè aquí treballem, però mengem."
El José Manuel Martínez parla sobre la seva llarga trajectòria professional recorrent els carrers de Barcelona al volant d'un taxi i, posteriorment, d'un camió. El taxi com a confessonari de la ciutat En aquesta edició d'Entrevistes a Roda de Berà Ràdio, conversem amb el José Manuel Martínez sobre la seva llarga trajectòria professional recorrent els carrers de Barcelona al volant d'un taxi i, posteriorment, d'un camió. L'entrevista ofereix una visió retrospectiva i personal sobre la professió i la transformació de la capital catalana. Una vida al volant El José Manuel va començar com a taxista per necessitat, després de patir una lesió d'esquena que el va obligar a deixar la seva feina anterior. Tot i que va ser el seu propi cap, recorda la professió amb certa amargor per la percepció social de l'època: Manca de prestigi: Explica que ser taxista no estava ben vist i que sovint sentia un "menyspreu total" per part de la societat. Inseguretat: Destaca que el gremi de taxistes i el de farmacèutics eren els que patien més perill en una Barcelona que percebia com a insegura. Jornades esgotadores: Les xerrades revelen feines de 12 a 14 hores diàries per poder tirar endavant. El taxi com a espai psicològic Un dels aspectes més curiosos de l'entrevista és la definició que fa del vehicle com un espai d'escolta: "El taxi era el confessonari dels clients; hi havia gent que t'explicava tota la seva vida, interior i exterior." El José Manuel exercia sovint de psicòleg improvisat, escoltant drames personals i infidelitats, limitant-se a "posar l'orella" i donar la raó als passatgers per cortesia professional. La transició al camió i la jubilació Tot i les experiències viscudes, el convidat confessa que, si pogués tornar enrere, no repetiria com a taxista. Prefereix de lluny la seva etapa final com a camioner fent la ruta entre Marsella i Casablanca, on sentia una llibertat i un respecte que el taxi no li va proporcionar mai.
L'Andrés Blancas relata el seu viatge des de Cabra (Córdoba) quan només tenia 5 anys degut a la situació precària de la família. La duresa de la migració i l'arribada a Catalunya L'Andrés Blanques, en una conversa amb Sònia Camí a Roda de Berà Ràdio, relata el seu viatge des de Cabra-Córdoba quan només tenia cinc anys. El motiu va ser la situació precària de la família, marcada per la pèrdua del patrimoni familiar i el trasllat previ del seu pare i el seu oncle a Barcelona per buscar feina. Els primers anys a Barcelona L'arribada a la capital catalana va estar lluny de ser fàcil, especialment per a la seva mare i la seva àvia: El viatge es va fer en un tren amb seients de fusta que va durar una eternitat. La primera residència va ser una barraca situada prop de l'actual estació de Sants, en una zona de soterranis d'una antiga presó de dones. L'autor recorda amb especial duresa el dia que l'Ajuntament els va traslladar en camions al Palau de Montjuïc, on van dormir a terra abans de ser reubicats definitivament a la zona de la Verneda. L'adaptació i el sentiment de pertinença Tot i les dificultats inicials, l'Andrés destaca que per a ell el canvi va ser positiu. Malgrat que la seva àvia i la seva mare mai es van acabar d'adaptar del tot —anyorant la vida al camp i la seva feina de modista—, ell se sent plenament agraït a Catalunya: "A mi Catalunya m'ho ha donat tot i per això no puc tenir mal record, al contrari." Trajectòria vital i laboral Va rebre formació bàsica mitjançant els catequistes que ensenyaven a les barraques i posteriorment a l'escola de la Verneda. Va començar a treballar als 14 anys per ajudar la família. Va fer tota la seva carrera professional en una sola empresa del sector de l'automòbil, passant de ser aprenent a cap de departament.
